divendres, 31 de desembre del 2010

Existeix la dreta i l'esquerra?

Aquesta pot semblar una pregunta sense sentit, però crec que quan un grup de gent contestaria sense dubtar que si. Altre grup que a hores d'ara quasi tothom crec que coincidiríem en dir que és el majoritari, contestaria que el binomi dreta-esquerra està superat i que en realitat el que fa falta són gestors públics.
Aquesta última seria la contestació "post-ideològica". Un discurs no gens nou, i molt menys exclusiu del pensament conservador. Ho és també de l'esquerra, que va fer bandera del postmodernisme com si fos la versió àcrata d'un nou pensament revolucionari. Però que en realitat era la cara oculta d'una visió "aristocràtica" de la democràcia i que la convertia a aquesta en un escenari on es volia representar el paper de la participació al mateix temps que s'intentava (i conseguia) convèncer la gent de que ser "apolític", no ja sols és possible; sinó desitjable i el que toca ser per a pertànyer a la nova modernitat.
Han passat els anys i alguns dels que mamaren d'aquesta font són els que manen a les institucions. D'una banda la generació dels frustrats del 68, artífex de la implantació del neoliberalisme a Espanya i a Europa. I d'altra els "maleducats" en la transició que des de "guatemala a guatepitjor" hem arribat a creure'ns el melic del món.
La darrera lliçó que ha d'analitzar l'esquerra (si més no, la que creu que si existeix com a tal, jo entre ells) és la del cas dels documents trets a la llum per Wikileaks.
Aquest grup d'idealistes revolucionaris, van creure que dient les coses es generaria un moviment de resposta a la societat que propiciaria un canvi, si més no a nivell dels drets humans. Però la primera sorpresa -desagradable- que van tenir, va ser la de veure com la resposta popular va ser pràcticament nul·la quan varen intentar crear una xarxa social per difondre “democràticament” els documents. Van tenir que anar als mitjans de comunicació (periòdics que ells entenien com més “imparcials”) per a poder traure a la llum tot el merder de les democràcies que es postulen com a modèliques per a la resta del món.
Amb tot, quina creiem que serà la resposta de la població dels països rics?
És òbvia, no? : RES.
Perquè nosaltres tenim molt a perdre. Mentre que als que si que els importa: els sotmesos, els explotats, espoliats i assassinats dels països pobres. A aquestes persones els indigna i els motiva per a canviar-ho tot.
Aquest és el motiu pel qual persegueixen wikileaks i als seus promotors. El seu poder radica en la capacitat de generar por.
Una vegada més, la realitat li marca el camí a la veritable possibilitat de canvi. A l'esquerra. Són els paries del món, ja siguen persones o nacions sense estat, però sobretot persones, les que forcen les revolucions.
Aquestes, les revolucions, s'han de plantejar quan tenen trellat i on tenen sentit. Però s'han de contextualitzar, perquè no es pot pretendre deixar la lluita per la llibertat a un grup elitista. Com no es pot deixar en mans d'uns snops la lluita pels drets de les societats que lliurement es volen unir, això que diríem: Estat.
La revolució en que estem aquí i ara no és altra que la d'enderrocar el neoconservadurisme d'on s'ha instal·lat. El nostre cap.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada